Benvolguda Amparo,alcaldessa de Rocafort, regidors de l’ajuntament de Godella,regidora de l’ajuntament de Valencia,president de la Fundació Valencianista i Demòcrata Josep Lluis Blasco, i, sobretot, estimats Doro i Rocio.
Gràcies a tots amigues i amics, per haver volgut participar en la inauguració d’aquesta exposició en la qual tenim el plaer de mostrar l’obra recent de Doro Balaguer. La vostra presència és un signe clar de l’encert que els promotors han tingut en programar-la.
Deixeu-me començar amb unes paraules del crític Valeriano Bozal, que al seu tractat sobre història de la pintura i l’arquitectura del segle XX, tot referint-se a la renovació artística a l’Estat espanyol, sota el franquisme, assegurava: “Balaguer es, des de mi punto de vista, el artista más próximo al espíritu de Parpalló y en aquel momento, quizá, el más interesante del Grupo”. Era sense dubte una qualificació molt elevada, si es té en compte la importància que tingué el Grup Parpalló en la transformació del panorama artístic entre nosaltres, amb figures com Andreu Alfaro, Eusebi Sempre i d’altres.
En qualsevol cas, aquest és l’únic comentari que faré sobre aquestes qüestions. No vos parlaré de pintura, perquè no sóc entesa en la matèria. El comissari de la mostra, Vicent Carda, abordarà l’obra de Doro Balaguer. És una tasca pictòrica que diversos comentaristes han destacat com una aportació pròpia, que començà en la dècada de 1950 i que, després d’una llarga interrupció, ha représ els últims anys amb la mateixa capacitat creativa i el mateix desig de construir un llenguatge inequívocament original, a partir de l’abstracció i l’informalisme.
No hi ha dubte que aquell interès que Valeriano Bozal atribuïa fa temps a la pintura de Doro en la seua primera època, es manté amb plenitud en l’etapa actual. Ara mateix, gràcies a aquesta exposició, tots ens som testimonis directes.
És per això que el nostre Ajuntament, en col•laboració amb la Fundació Valencianista i Demòcrata Josep Lluis Blasco, ha volgut promoure aquesta exposició que és alhora una reivindicació i un homenatge.
He dit reivindicació i homenatge. Si no puc parlar-vos de la pintura de Doro, sí que m’agradarà referir-me a ell mateix. Perquè un artista és el que fa, però també és una persona. I Doro requereix la nostra atenció en els dos sentits, per la seua tasca creativa i per la seua personalitat igualment inconfusible, carregada de caràcter i de valors que convé tindre molt presents.
Especialment en l’actualitat, quan, com sabeu, vivim moments convulsos —de crisi en diuen altres—, en què institucions i persones que fins fa poc podíem considerar respectables, han caigut, de manera molt merescuda, en el més gran descrèdit.
I això és gravíssim per a qualsevol societat, però més encara per a la valenciana, tan necessitada de referents i models de conducta. No diré de mestres, encara que això és per a nosaltres Doro Balaguer, perquè sé que feriria la seua modèstia de sempre.
Els que vam naixer a principis dels anys 70 i no hem patit la postguerra i la llarga dictadura, hem de tindre ben present la trajectòria de persones com Doro.
Ell, en moments molt més dificils que els actuals, es va comprometre amb el seu ofici, que ja era prou,però igualment amb les necessitats i les aspiracions del conjunt de la societat, i sobretot dels més dèbils.
Es comprometé amb la llibertat i la democracia, i va desenvolupar un pensament crític, expressat en articles i llibres, en intervencions públiques, vinculat a les reivindicacions de la llengua i la cultura del nostre país. Ho féu pel seu compte, però també en companyia de Joan Fuster, de Vicent Ventura,de Josep Lluís Blasco i d’altres amics recordats, pagant un preu molt alt, sacrificant moltes hores, arriscant fins i tot la pròpia llibertat.
En aquest comentari breu i ràpid, no vull deixar de recordar la seua relació amb Josep Renau, ni la influencia decisiva que tingué Doro per a aconseguir el retorn del gran artista valencià exiliat i de la seua obra que ací estava silenciada.
En aquest sentit, és una llàstima que els actuals —i, si em permeteu dir-ho així, eventuals— responsables de les màximes institucions valencianes, ofegats per escàndols i problemes, allunyats dels interessos de la gent, no estiguen a l’alçada suficient per situar la nostra cultura i els seus principals protagonistes al lloc que es mereixen.
La personalitat de Doro ens ho recorda, tot això.Ia aquells que admirem el seu treball i la seua manera de ser, que volem seguir la seua lliçò, ens encoraja a continuar traballant per canviar l’estat de les coses, per millorar la vida de les persones i per impedir desgavells com els que estem patint, en els nostres pobles i en el conjunt del nostre País Valencià.
Moltes gràcies, amigues i amics, per la vostra atenció.
